2017. Sense país i sense contes (2)

Temps estranys. Tots els temps són estranys. De segur que en totes les èpoques hom ha sentit aquesta sensació de vertigen i d’excepcionalitat. També, de segur, una certa nostàlgia dels temps passats. Dels viscuts. Però també dels imaginats. Sobretot dels imaginats.

Sense país i sense contes (PDF)

2017. No és país per a contes (1)

Temps estranys. I complicats. Per a mi. Per a molts. Fa mesos que no escric. Fa mesos que gairebé no llegeixo. No vull que sembli que m’aferro a les excuses. He prioritzat. En el meu cas això vol dir que la ploma ha perdut davant de moltes altres coses. Coses que se’m mengen el temps. Però també les ganes. Que absorbeixen els meus pensaments i la meva energia. Ja no sóc un home jove. Tampoc sóc un vell. He après a dosificar-me. Però dosificar-se, de vegades, vol dir això: discriminar i triar. I estic preferint formar part del paisatge que plantar un cavallet, seure i pintar-lo.

No és país per a contes (PDF)